Crònica de #SoMLEverest per Kilian Jornet

El passat mes d’agost en Seb Montaz Rosset, en Jodi Tosas, en Vivian Bruchez i jo vam iniciar l’expedició per afrontar l’ascensió a l’Everest. L’objectiu: intentar establir una nova marca sortint des del monastir de Rombuk, fer el cim per la cara nord i tornar a baixar. Un repte que no vam poder completar, però que ens ha permès aprendre sobre la muntanya i l’alpinisme. Quatre anys després d’emprendre el projecte de Summits of My Life, que ens ha portat a pujar el Montblanc, l’Elbrus, el Cerví i l’Aconcàgua, seguim amb la il·lusió de completar aquest apassionant repte amb l’Everest.

kj_amb-mosca

El dia 7 d’agost arribàvem a Kathmandu. Teníem data d’anada, però no de tornada, tot i que l’objectiu era fer el cim en unes quatre o sis setmanes. Tot dependria de la nostra aclimatació i de les condicions en què ens trobaríem a la muntanya, però les sensacions eren bones. Teníem il·lusió i ganes de començar el repte.  Després d’unes setmanes de preparació en alçada als Alps, vam volar cap a Kathmandu. La idea inicial era anar directament cap a Rombuk i el Camp Base, però alguns problemes burocràtics van provocar que no arribéssim al Tibet fins el dia 16 d’agost.

Abans de viatjar al Tíbet vam aprofitar aquests dies per no perdre l’aclimatació anant al Langtang i, de pas, veure com anaven les tasques de reconstrucció de la vall després del terratrèmol de l’any passat.

Vam pujar per la vall des de Syabru Besi fins a Kianjin Gompa. Vam constatar com la zona comença a tenir una certa vida. Els lodges tornen a obrir i els pobles més afectats com Langtang comencen a reconstruir-se després de l’hivern i el monzó, tot esperant que el flux de turistes, encara molt petit en aquesta vall, es normalitzi per tornar a la situació anterior al terratrèmol. El projecte solidari que vam emprendre juntament amb la ONG SOS Himalaya ha servit per reconstruir alguns habitatges de Langtang, però encara queda molta feina per fer. També vam aprofitar aquesta setmana al Langtang per pujar fins a alçades de 5.500m.

Després d’un llarg viatge cap al Tibet, el 19 d’agost vam arribar finalment a Rombuk, on la carretera acaba, just davant la cara Nord de l ‘Everest. El camí per arribar fins aquí va ser llarg, però la recompensa va valdre la pena: la muntanya des d’aquesta cara es presenta com una perfecta piràmide blanca amb franges de roca que la travessen.

Vam passar dos dies a Rombuk aprofitant per pujar algun cim de 6.500m. El dia 22 vam pujar fins al Camp Base Avançat (ABC) amb 12 yaks, el Sitarama -el cuiner nepalès de l’agència- i el Namste, el ‘kitchen boy’ tibetà. L’ estat de les morrenes no va permetre que els yaks arribessin a l’ABC, conegut com Zombi Camp i situat a 6.500m. Finalment, ens van deixar a la morrena, situat a 6.000m i a 5 km de l’ ABC on vam muntar les tendes i vam instal·lar el que seria el nostre campament per l’expedició.

diarikj_1_mosca

La setmana següent tocava aclimatar en alçada. Les sensacions eren bones i com que la meteorologia acompanyava amb dies llargs de sol, calor i sense vent vam poder pujar ràpidament fins a 7.200m cap al coll nord, cap al Rapiu La, pujant fins a 7.700m, a l’ aresta nord. Com que ens movíem sols i cadascú al seu ritme, vam buscar les rutes més segures a nivell d’ esquerdes i seracs. El dia 29 vaig pujar fins a 7.700m, buscant una línia a l’ esquerra dels seracs del coll Nord. Exactament, a la cara NNE. Si les condicions a la cara NNE eren perfectes, amb neu que enfonsava les botes i gel, a l’arribar a l’aresta la quantitat de neu fresca caiguda durant el monzó es feia patent, i vaig haver havent d’obrir traça fins a la cintura. Aquell dia vaig arribar fins als 7.700m. És una sensació increïble estar sol en una muntanya tan gran. Hi havia molta neu que dificultava avançar, però les condicions eren bones pel que fa a la seguretat. No hi havia risc d’allaus i la meteorologia era molt estable aquells dies.

diari_kj2_amb-mosca

Al cap de dos dies, el 31 d’agost, vam decidir fer un últim dia d’aclimatació, buscant els 8.000-8.200m. Aquest cop, vam sortir amb el Seb i el Jordi a les 3 del matí del campament per la morrena i a les 6 vam atacar per la cara NNE. Vam decidir pujar per una nova ruta a la dreta de la cara, en un esperó i canal situat a la dreta de la via russa i sortint a 7.900m a la dreta dels pinacles. La progressió era bona, les condicions de gel i neu perfectes, amb inclinacions mitjanes de 55 graus i algunes travesses o passos en gel. A les 12 del migdia, a 7.600m, va haver-hi un canvi de temps inesperat. Va començar una forta nevada, i amb ella un risc alt d’allaus.

Després d’aquest intent, vam baixar uns dies a Rombuk per descansar i esperar que tornés l’estabilitat i el bon temps. Volíem intentar fer el cim, ja que les sensacions eren molt bones.

Durant aquests dies, el monzó es va intensificar: feia molt vent i les precipitacions eren constants. El bon temps va semblar arribar i el dia 8 de setembre vam fer un intent de cim amb en Jordi i en Seb. Sabíem que les condicions eren complicades, però volíem provar-ho. Vam sortir a mitjanit del nostre campament. Vam arribar a les 3.00 h al peu de la paret NNE, vam passar la rimaya, però ràpidament, a 7.000m, ens vam adonar que el vent havia creat grans plaques i vam decidir baixar.

foto-kj-3

Vam analitzar la situació i vam veure que durant aquells dies la muntanya s’ havia carregat de molta neu i el vent havia format grans plaques, no només a la cara NNE sinó també a l’aresta. Tenint en compte aquesta situació, vam veure que havien de canviar molt les coses per poder fer un atac al cim amb seguretat i vam posposar el repte de pujar l’Everest, ja que fer un atac ràpid significava exposar-se a un accident. Les condicions meteorològiques no eren propícies. Havíem d’esperar a que entrés vent i netegés la neu, a banda d’esperar que el temps s’estabilitzés per poder fer l’atac de manera segura. Això implicava esperar nous permisos i augmentar el desgast d’estar esperant a la muntanya.

Tot i així, ens quedava encara una setmana de permís i vam aprofitar per fer algunes activitats per la zona. El dia 11 de setembre vaig anar al Chang Tsé, de 7.580m, des del Campament. El mateix dia el Seb va esquiar el Changzheng Peak de 6.977m.

El dia següent vaig voler pujar el més amunt possible per la via normal cap a l’Everest. Fins al coll N, hi havia molta neu acumulada però la progressió era fluida. L’aresta N estava amb una neu placada, ja que les plaques es van trencar fins a tres vegades cap a la cara N. Tot i així, eren dures, cosa que permetia una progressió molt ràpida. D’aquesta manera, vaig poder pujar fins a 7.950m abans del migdia. Va ser a partir d’aleshores quan el temps va empitjorar i va començar a nevar. Vaig baixar ràpidament seguint les traces de pujada i a les 3h estava de nou al campament. Definitivament, deixàvem l’Everest per un altre moment.

El dia següent, el 13 d’agost, vam anar amb el Vivian i el Seb al cim que teníem davant del nostre campament, a 6.910m, entre el Changtse I el Changzheng amb esquís.

Els dies es van acabar i les condicions a la muntanya no canviaven. La meteorologia seguia sent inestable i el perill d’allaus a les parts altes seguia sent molt elevat. Vam marxar de la muntanya amb una certa sensació de frustració. Estàvem ben aclimatats per poder pujar sense prendre riscos molt elevats, però d’altra banda estem molt satisfets de les activitats que hem pogut fer. Estic molt content del gran aprenentatge aconseguit aquestes últimes setmanes a l’Himàlaia. Hem vist les coses que han funcionat i les que s’haurien de canviar. Hem après i, personalment, he crescut com a alpinista. La sensació de l’expedició és molt positiva tot i no haver pogut arribar al cim. Ha estat una gran experiència que segur que ens servirà de cara a tornar-ho a provar en el futur

Kilian

kj_pujada_newsletter

Be Sociable, Share!

    One Response to Crònica de #SoMLEverest per Kilian Jornet

    1. Quina gran experiència i aprenentatge!
      Felicitats Kilian i equip Summits!

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


    Go to top