Vivian Bruchez: Al Denali, deixes de pensar i actues (part 2)

Vivian Bruchez: Al Denali, deixes de pensar i actues (part 2)

Relat de l’expedició al McKinley per Vivian Bruchezqui va acompanyar a l’equip per aportar el seus coneixements en seguretat a la muntanya.

El Vivian és guia de muntanya i un dels millors especialistes d’esquí extrem del món.

PART II

 

Fase 4: Rècord (14 de juny)

Una de les coses que més em va marcar van ser les converses que vam tenir amb els alpinistes que es trobaven al camp 4. Sabien que el Kilian hi aniria per intentar el rècord, però s’esperaven un gran equip de rodatge, de seguretat i de posada a punt del ‘itinerari. Però res d’això. Érem 3 alpinistes al seu votant i només el Kilian intentaria el rècord, seguint les valors del projecte, el minimalisme i el mínim impacte a la muntanya.

El dia del rècord ens vam organitzar per poder estar en els llocs clau, per filmar i comprovar que tot estigués bé. El Seb va estar en al sortida, i va dormir amb el Kilian el dia abans del rècord a 2.400m (Kahiltna Glacier). El rècord, igual que en les altres ocasions, començava des del camp base per coronar el cim i tornar a baixar.

El Jordi i jo ens vam quedar al camp 4 (4.400m). Havíem planejat el rècord per la West Rib, així que havíem d’obrir traça allà. Durant la nit el vent va acumular molta neu a la sortida del recorregut, així que de mutu acord vam decidir canviar el programa i obrir traça a la via Rescue Gulli, que dóna accés al camp 5, evitant així el passatge de cordes fixes del a via normal.

La meteorologia era força dolenta i les possibilitats d’èxit anaven disminuït. Malgrat tot, el Kilian va decidir intentar-ho i va seguir fins al cim.

Vaig tenir la sort d’acompanyar-lo durant una part de la baixada amb esquís, va ser magnífic esquiar amb neu pols en aquell dia tan especial. Estàvem molt contents, encara no sabíem si el Kilian havia fet rècord, perquè ell va continuar sol fins al camp base. Més tard vam saber que havia marcat un temps d’11h48’.

Vivian Bruchez: Al Denali, deixes de pensar i actues (part 2)

Fase 5: Projectes personals i ascensos comuns

Després del rècord, hauríem pogut recollir les coses i marxar cap a casa. Això es el que pot pensar la gent, però que avorrit! Nosaltres teníem ganes d’esquiar, d’escalar i de gaudir de la muntanya.

Encara que el mal temps va continuar, vam pujar diverses vegades al camp d’altura (camp 5, 5.250m) per esquiar les vies West Buttress i la Rescue Guilli.

Per a mi, un dels records més bonics que m’emporto va ser una sortida a les 20h per esquiar l’Orient Express. Era una canal que el Jordi ja havia baixat amb snowboard en una altra expedició. Jordi Tosas, un alpinista molt polivalent, ens va saber transmetre la seva experiència en altitud i en solos. La seva ajuda ens va ser molt útil tan al Kilian com a la resta de l’equip.

Vam intentar l’Orient Express a mitjanit, però ens vam parar a la meitat perquè començava a fer molt fred. Tot i així, la posta de sol a mitjanit és un record increïble que m’emporto a casa.

Malgrat tots els nostres intents, mai aconseguíem arribar al cim, ja fos pel vent o per la neu. Però finalment, el 14 de juny, es va anunciar bon temps i ho vam tornar a intentar. Vam pujar tots junts, i el Jordi ens va deixar en el Denali Pass per intentar un solo a la cara nord del McKinley, molt més tècnica. Nosaltres vam continuar per intentar la cima sud. El Seb i el Kilian obrien traça, i estàvem sols allà dalt. La baixada amb esquís va ser un moment feliç, entre amics. Tot eren somriures en aquest regal que ens va fer la naturalesa, deixant-nos esquiar en una neu pols magnífica.

Vivian Bruchez: Al Denali, deixes de pensar i actues (part 2)

Fase 6: Tornada a al realitat

En la muntanya el temps passa molt ràpid, i els dies sense nit s’enllacen. En cap moment em vaig avorrir, ni tan sols durant els dies d’espera, perquè per algú que estima la muntanya i té l’oportunitat de passar uns dies en aquest entorn, sempre hi ha alguna cosa a fer. A més a més, a l’estar en altura, havíem de conservar les nostres forces. El simple fet d’escalfar l’aigua era una cosa que ens costava molt temps i energia. A més a més, havíem de cuinar, menjar… i dormir, per suposat.

En el moment que vam decidir marxar, tot va ser molt més ràpid. En dues hores estava tot recollit, i en dues hores més, ja estàvem de retorn al camp base.

És increïble la quantitat de temps que posem per fer realitat un somni, i la rapidesa amb què s’acaba. És per això que hem de seguir fent projectes, seguir somiant, per poder viure una altra aventura com aquesta!

 [  ¿Has llegit totes les histories del McKinley?  ]

[  Descarrega’t “Déjame Vivir”, els desafiaments del segon any Summits of My Life  ]

Be Sociable, Share!

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


    Go to top